Fisiologia bàsica de l’exercici de resistència (II)

El sistema energètic

Igual que qualsevol màquina, si el cos no disposa d’una font d’energia, no és capaç de realitzar cap tipus de moviment.

El cos humà disposa de diverses vies d’obtenció d’energia en funció del tipus d’exercici que executem, sent capaç de solapar diferents substrats energètics, perquè no hi hagi en cap moment cap tall en el subministrament que impedeixi mantenir la continuïtat.

Els millors resultats en activitats de resistència es produeixen quan l’organisme té accés sense limitacions a la via glucolítica (la dels carbohidrats). Tot i això, aquesta via està limitada per la capacitat d’emmagatzematge dels dipòsits d’aquest substrat energètic. La clau per tant, és poder preservar els dipòsits de glucogen el màxim temps possible usant la via lipídica (el dels greixos) i anar emplenant els dipòsits de glucogen mentre realitzem l’activitat.

La tecnologia actual permet avaluar la despesa energètica de les activitats que realitzem i amb models estadístiques fer una aproximació força ajustada de les fonts energètiques que ho possibiliten. Aquesta eina possibilita calcular la ingesta nutricional en competicions i entrenaments exigents, així com avaluar la idoneïtat de la manera com treballa el nostre cos per a una activitat determinada. D’aquesta manera, i analitzant cada disciplina esportiva i les seves demandes energètiques, cercarem que amb el pla d’entrenament i la dieta, ens apropem al que seria l’òptim per a cada activitat competitiva en què estiguem involucrats.

El sistema termoregulador

La realització de qualsevol activitat física suposa un increment significatiu de la temperatura corporal. L’entorn ajuda o perjudica segons sigui fred o calurós i /o sec o humit.

Per això, i segons la intensitat de l’exercici i les condicions de l’entorn, l’organisme actua amb els seus mecanismes de regulació de la temperatura corporal per mantenir-la dins l’estret rang tolerable.

Quan el medi on es fa l’activitat física és calorós i humit, el cos necessita alliberar calor mitjançant l’evaporació de la suor que genera a través de la pell. Aquestes pèrdues provoquen un desequilibri immediat al balanç hídric si no es compensen, portant l’esportista a un estat de deshidratació quan aquestes suposen un 2% del pes corporal. Les conseqüències immediates, relativament menys greus, són una caiguda del rendiment. Si el desequilibri persisteix i s’accentua porta a problemes de desorientació, arítmies i fins i tot pèrdua de consciència entre altres conseqüències menys visibles encara que igualment greus.

Atesa la importància del sistema termoregulador en la realització de qualsevol activitat de resistència, serà molt positiu per al rendiment adoptar una sèrie de mesures que afavoreixin la seva acció o com a mínim us perjudiquin el mínim possible.

Aquestes mesures han de ser inicialment de tipus pal·liatiu, corregint les pèrdues de la sudoració mitjançant la ingesta de begudes adequades per tal d’intentar recuperar el balanç hídric. Això pot ser complicat com més extrem és el clima, ja que l’estómac té un límit de buidatge gàstric d’aproximadament 1,2-1,5 l/h. Per això, si les pèrdues són superiors a la nostra capacitat d’absorció, patirem una deshidratació que de prolongar-se en el temps acabarà sent severa, amb les conseqüències que això comporta.

A part de mantenir-se fresc amb mesures pal·liatives, l’altra manera d’evitar una hipertèrmia és com feien molts conductors quan pujaven un port amb un vehicle vell. Controlaven en tot moment la temperatura de l’aigua del radiador i en funció d’aquesta regulaven la velocitat, arribant fins i tot a parar a la cuneta abans de fer saltar pels aires el tap del sistema de refrigeració.

Corporalment també ho hem de fer. La calor que ens aclapara prové tant del medi extern com del propi que generem amb el nostre metabolisme producte del nostre esforç. Per això, cal triar un ritme adequat a les possibilitats que ens ofereix l’entorn.

Per tot això, l’autoconeixement és una arma fonamental per aconseguir mantenir la temperatura a ratlla, buscant el compromís entre nivell d’intensitat d’esforç i les possibilitats de rehidratació per compensar la hipertèrmia d’origen extrínsec (el medi) i intrínsec (l’esforç). D’aquesta manera aconseguirem que el sistema termoregulador funcioni correctament i continuï integrant-se correctament dins del conjunt de sistemes que determinen el rendiment a les activitats de resistència.