Fisiologia bàsica de l’exercici de resistència (III)

El sistema cardiovascular és el sistema per excel·lència que ningú sense dubtar, relaciona amb les activitats de resistència. Sent important no té més galons que els altres sistemes, ja que sense la interacció de tots ells no podria fer res per si mateix.

Aquest sistema és el que garanteix l’aportació de l’oxigen a l’organisme perquè es produeixin totes les reaccions químiques necessàries per degradar els substrats energètics, convertir-los en energia mecànica i posteriorment, eliminar els residus resultants.

L’indicador per excel·lència de la capacitat del sistema cardiovascular és el consum màxim d’oxigen o les arxiconegudes sigles VO2 màx. Aquest valor no és res més que la capacitat que té el nostre cos per captar l’oxigen de l’ambient i utilitzar-lo en les reaccions cel·lulars per transformar-lo en moviment. Com més gran és aquesta capacitat més gran és la capacitat de rendiment de l’individu.

El valor de consum d’oxigen varia entre els 20 ml/min/kg fins als 90 dels esportistes d’elit professionals. Els esportistes amb un valor més elevat respecte al pes corporal són els esquiadors de fons i de travessia. Els esportistes amb un valor absolut més elevat són els remadors. És important entendre la diferència entre el concepte relatiu i absolut.

El consum d’oxigen és un valor de rendiment que ve altament determinat per la genètica. Amb l’entrenament es pot millorar força tot i que encara no està gaire clar en quin percentatge. Certs autors parlen d’un desmoralitzant 10-15%, mentre que altres s’atreveixen a assegurar que un 50%.

Cal preguntar-se perquè hi ha individus amb un valor superior de VO2 màx. Les raons tenen a veure amb el sistema cardiovascular i el muscular. Aquestes són:

Saturació i capacitat de la sang

Saturació i capacitat determinen la quantitat d’oxigen que es pot transportar des dels pulmons fins als músculs. És a dir, la quantitat de glòbuls vermells que tenim a la sang i el percentatge que carreguen amb oxigen per portar-lo als músculs. Com més glòbuls vermells, més capacitat i com més % carregats, més saturació.

La capacitat està limitada per la quantitat de transportadors (glòbuls vermells) que hi hagi en un determinat volum de sang. Es pot donar el cas que hi hagi molta saturació, però poc transport d’oxigen ia la inversa. Tots dos casos són preocupants, ja que el primer indica uns nivells baixos de glòbuls vermells i en el segon cas, una insuficiència respiratòria.

La saturació de la sang pot estar condicionada per una malaltia que generi una insuficiència respiratòria i l’altitud en què ens trobem entre altres causes. L’activitat física de màxima intensitat també pot provocar una reducció dels nivells de saturació. La causa? Els glòbuls vermells passen tan ràpid pels capil·lars dels pulmons on han de carregar l’oxigen que no els dóna temps per fer-ho i se’n van de buit amb la conseqüent pèrdua d’aportació ventilatòria.

Flux màxim cardíac

El segon factor és la quantitat de sang que el cor envia cap als òrgans per minut. Per calcular-lo es multiplica el volum de sang que envia en un batec per les pulsacions per minut que aconsegueix un esportista. Contra més flux, més possibilitat d’oxigenació i per tant més possibilitat de tenir un VO2 màx alt.

Un podria pensar que un cor més gran i un nombre més gran de batecs asseguren un flux més gran i això no és necessàriament així. El cor necessita temps per omplir-se de sang abans d’expulsar-la. Si el cor batega massa ràpid, no li dóna temps a omplir-se i per tant, el flux decau malgrat haver incrementat la freqüència dels batecs. El nostre organisme és tan increïblement eficaç que ell mateix regula els batecs per minuts òptims per poder enviar el màxim flux cardíac.

Aprofitament muscular

Finalment, i en tercer lloc, un cop la sang oxigenada arriba a la cèl·lula muscular, que és la que ha d’estirar la molècula d’oxigen dels glòbuls vermells per aprofitar-la a les seves reaccions metabòliques d’extracció d’energia. Un increment en la capil·larització del múscul i de la capacitat dels mitocondris dins de la fibra muscular, gràcies a l’entrenament, permet que això sigui possible i no es produeixi la situació inversa que als pulmons amb la desaturació de la sang per l’alta velocitat de circulació. És a dir, que els glòbuls vermells tornin de nou als pulmons carregats amb O2 perquè no els ha donat temps de descarregar on devien.

En les proves d’esforç amb anàlisi de gasos directes es pot determinar amb exactitud el VO2 màx dels esportistes i, per tant, classificar-los per ordre de més gran a més petit.

No obstant, aquesta classificació no ha de ser parella a la de qualsevol competició amb dorsal. Obviant els condicionants tècnics que fan un esportista més o menys eficient a l’hora d’utilitzar els seus recursos físics, no només el VO2 màx condiciona la classificació final de l’esportista. Per això, es pot afirmar amb rotunditat que a igualtat de nivell tècnic i inferioritat física amb un VO2 màx inferior es pot vèncer un altre competidor.

El VO2 màx no deixa de ser un nivell de rendiment puntual que es pot sostenir durant un període de temps limitat (sobre 10-15 minuts). En competició, i com més llarga més important és, el que condiciona el rendiment final ja no és tant aquesta velocitat sinó la mitjana de velocitat que es pot sostenir durant tota la cursa. És obvi que amb valors de VO2 màx més alts tindrem un sostre més alt per obtenir una mitjana superior però no només es tracta d’això.

A les proves d’esforç, a part del VO2 màx que ens classifica (i ens desmoralitza en molts casos) ens donen els valors d’intensitat corresponents als llindars aeròbic i anaeròbic. El nivell d’intensitat del llindar anaeròbic és en realitat allò que ens permetrà sostenir la velocitat mitjana de la cursa. Com més aviat entrenat està un esportista, més proporció de VO2 podrà aprofitar per sostenir la seva velocitat.

D’aquesta conclusió es desprèn la gran importància que té estar dotat d’una bona genètica, però mai no hem de menysprear el treball diari als entrenaments, ja que ens oferiran la possibilitat d’esprémer el nostre motor.

D’altra banda, com més llargues siguin les carreres menor influència té aquest valor i més influència tenen aspectes d’eficiència i gestió de la competició. Si un entrena per aconseguir el seu màxim potencial i juga correctament les seves cartes pot gaudir de les carreres igualment i arribar a meta amb més satisfacció si és possible que aquell que ha estat tocat pels déus i va sobrat de cavalls.