Per què els teus resultats esportius són els que són?
Factors fisiològics del rendiment
Tim Cusick és un dels meus entrenadors de referència i gràcies a ell, molts entrenadors hem seguit la seva estela per ser capaços de entendre millor com funciona el cos humà en termes de rendiment.
En un webinar seu a què vaig assistir, va compartir amb tots els virtualment presents un gràfic mitjançant el qual, de forma esquemàtica, es podien veure perfectament tots i cadascun dels factors del rendiment que explicaven perquè cada persona obté uns resultats esportius.
Certament és molt clarificador ja que et dóna una idea global de la combinació de coses necessàries per obtenir determinada prestació esportiva i, per això, es pot arribar a saber què millorar amb l’entrenament.
El gràfic en qüestió propietat del Dr. Tim Cusick.
En la realització del gràfic, Cusick ho organitza en funció de 4 nivells diferents. Si t’imagines un pastís i començant de baix a dalt, el rendiment seria el pa de pessic de la part superior. És a dir, allò que es veu, allò que surt (outcome en anglès).
Per sota aquest nivell, ens trobem amb el nivell sobre la funcionalitat, en aquest cas, si l’esforç és sostenible o no ho és. En altres termes, si és un esforç aeròbic o anaeròbic, respectivament.
Si continuem disseccionant i incrementant el nivell de concreció, ens trobem amb un nivell inferior on s’integren els factors més bàsics. En aquest nivell integratiu trobem l’eficiència que és un condicionant comú dels esforços sostenibles però també dels no sostenibles.
A banda de l’eficiència, els mecanismes neuromusculars de potència i la capacitat anaeròbica són els determinants del rendiment dels esforços no sostenibles mentre que, el consum màxim d’oxigen i el llindar anaeròbic, són els dels esforços sostenibles.
Arribats a aquest punt, és quan ens trobem amb la major complexitat ja que baixant fins al nivell més bàsic, la que conforma el pa de pessic de la part inferior del pastís aprofitant la metàfora anterior, ens trobem amb molts condicionants que s’interrelacionen. Anant al detall tenim:
Per als esforços anaeròbics no sostenibles
Al centre de tot, el tipus de fibra muscular
Els condicionants genètics i l’entrenament han de determinar la tipologia de la massa muscular i la capacitat respiratòria i de reciclatge del lactat que té.
Això comportarà a un nivell superior que sigui el principal condicionant de la potència neuromuscular (si un individu té moltes fibres ràpides); quina capacitat anaeròbica suporta (si un individu és capaç de suportar grans quantitats de lactat o reciclar-lo ràpidament); el nivell d‟eficiència (si coordinativament té una gran capacitat de rendiment); el consum màxim d’oxigen i el llindar anaeròbic (si un individu té gran quantitat de mitocondris a les cèl·lules musculars).
A l’extrem del treball anaeròbic, el control motor
Això determinarà el grau de potència neuromuscular així com l’eficiència del moviment. Per entrenar-ho, es tracta de treballar la coordinació intra i intermuscular i òbviament la tècnica de la nostra disciplina esportiva.
La massa muscular com l’estructura bàsica
Aquesta ve determinada com he esmentat anteriorment per la tipologia de fibra muscular i condiciona la capacitat per degradar lenergia i convertir-la en moviment. Determina, per tant, la capacitat de força bruta màxima així com la capacitat anaeròbica.
El sistema energètic anaeròbic, la capacitat glucolítica i el reciclatge de lactat
I és que sense el subministrament d’energia no podríem fer res ni tenint el millor sistema de fibres musculars ni una gran coordinació. Gràcies a la capacitat glucolítica del múscul i la capacitat de reaprofitar el lactat que es genera com a residu de la glucòlisi anaeròbica.
Per als esforços aeròbics sostenibles
Un sistema interconnectat basat en el sistema cardiocirculatori
On la freqüència cardíaca, el volum de sang que expulsa el cor a cada batec i el volum total de sang, condicionen el consum màxim d’oxigen. És a dir, la potència aeròbica màxima del motor de cada esportista.
La capacitat respiratòria del múscul
Basada en el grau de vascularització (la quantitat de vasos sanguinis amb què es nodreix d’oxigen i rebutja el co2) així com el grau d’estructures que són capaços d’aprofitar aquest oxigen per transformar-lo prèvia degradació del combustible en energia mecànica.
Gràcies a tot això, es determinarà el consum màxim d’oxigen novament, però també el llindar anaeròbic.